Amb aquesta ressenya us donem raó d'una sentència del STC nº 113/2021 de 31 de maig ECLI:ES:TC:2021:113 que ha anul·lat el llançament resolt per un jutjat d’instància de Madrid, ratificat per la seva Audiència Provincial a favor del propietari de l'habitatge, una empresa de fons d'inversió, per haver-se vulnerat el dret a la Tutela Judicial Efectiva de l'arrendatari, persona discapacitada, que no tenia ingressos (situació de vulnarabilitat social i habitacional).
Aquesta nova resolució del Constitucional, que no és la primera en el mateix sentit, torna a enfrontar-nos amb la realitat de com s'imparteix justícia per part dels nostres jutjats i tribunals ordinaris.
És cert que el TC declara i anul.la aquest llançament i, amb això restableix el mandat constitucional de l'Art. 24.1 CE (la Tutela Judicial Efectiva) i la no generació d'indefensió en l'administrat.
Però lamentablement el que fa el TC ho fa un tribunal que està més enllà de l'estructura jurisdiccional ordinària del nostre país.
És difícil assimilar que els nostres jutjats i tribunals ordinaris resolguin peticions d’emparament sense valorar en les seves resolucions totes les lleis aplicables al cas concret, totes les que conformen de forma integral l'ordenament jurídic. No es tracta de lleis tècnicament dolentes sinó que aquestes lleis protectores (com aquest cas les lleis de protecció i d'integració de les persones discapacitades) no són valorades ni aplicades en els supòsits de fet que tracten sobre els conflictes d'habitatge entre propietaris i posseïdors.
Aquests conflictes no caldria que arribessin al TC; l'administració de justícia ordinària hauria d'aplicar, des de la primera instància, lleis vigents i, per tant, mandats constitucionals com els de l'Art. 24.1 CE, el de l' Art. 10 CE (ja que no només l’habitatge ha de ser digne) i l'Art. 9 CE.
Si, tot i així, assumptes com aquest arriben al TC per ser resolts, anem malament.