Ressenya sobre la sentència 329/2021, del Tribunal Suprem, sobre dispensa per declarar

La Sala Penal del Tribunal Suprem va dictar el passat 22 d’abril la Sentència 329/2021 (ECLI:ES:TS:2021:1405) resolent el recurs de cassació presentat per la defensa d’un condemnat per un delicte d’agressió sexual a la seva filla de 15 anys i dos delictes d’abús sexual a les seves filles de 13 i 11 anys d’edat. Aquesta sentència es va fonamentar en les declaracions de les menors, entre d’altres proves, i atès que no van ser prèviament advertides de la dispensa de l’obligació de declarar contra el seu pare (416 LECrim), aquest fet va ser motiu d’apel·lació per part de la defensa i, una vegada va veure desestimades les seves pretensions, va presentar recurs de cassació davant del Tribunal Suprem al·legant la nul·litat de les declaracions de les menors pel motiu exposat de la manca d’advertiment de la dispensa. Val a dir, que el Tribunal en aquest punt té especialment en compte la maduresa de les declarants (que malgrat l’edat en sí, pot ser variant segons la persona en concret), ja que aquest fet pot determinar que la dispensa s’hagués hagut de fer a elles directament, (criteri establert pel mateix Tribunal Suprem en Sentències 209/2017 i 730/2018 entre d’altres), o bé, en cas de no gaudir de maduresa suficient, si es podia dur a terme l’advertiment de la dispensa a la seva representant legal, en aquest cas la mare. 

En acte de judici oral, tenim que la filla més gran ja era major d’edat en aquell moment i per tant va declarar en qualitat de testimoni, essent advertida expressament de la dispensa i confirmant la seva decisió de declarar, pel que no existeix nul·litat respecte de la seva declaració. No és així amb les dues filles restants, de 13 i 15 anys en el moment de la prova preconstituida de la seva declaració sense advertiment de dispensa, ja que la mare va personar-se com a acusació particular (motiu al·legat per la primera instància per dictar sentència condemnatòria i justificar l’impediment de poder-se acollir al silenci que atorga el 416 LECrim), però atès que les menors (sobretot la de 15 anys) ja tenien el grau de maduresa suficient se’ls hauria d’haver donat l’opció de dispensar-se, i no es va fer. 

Conseqüentment, son declarades nul·les les exploracions en fase d’instrucció i posterior declaració, impedint que puguin ser valorades. No obstant això, aquest fet no constitueix causa suficient per anular el judici en sí ja que existeixen proves de càrrec de prou entitat per mantenir la Resolució final de la Sentència, sobretot les declaracions incriminatòries de la filla ja major d’edat i la pròpia mare, suficients per enervar la presumpció d’innocència. 

Marta Serra Montlló

IGUALTAT I VIOLÈNCIA